Un Viatge en Tamagotchi

Fa ja uns anys que la meva dona i jo vam comprar un cotxe, d'aquests que no fa falta tenir carnet, perquè cap dels dos ho tenia. La meva dona tenia moltes ganes d`agafar-lo, així que se li va ocórrer la idea de provar-ho i que millor manera que anar-nos fins a Potes( Cantàbria) i jo que no sé dir-li que no, em vaig apuntar a l'aventura. Nosaltres vivíem a Sitges. Vam prendre la decisió sense planificar res, el mateix dia que
van pagar el segur obligatori i no portàvem ni  una càmera de fotos, la veritat és del que més em penedeixo.
L'aventura va començar molt bé, cotxe nou, dies lliures i una mica de diners, eren coses que acompanyaven al moment i a més era el nostre primer cotxe. El temps acompanyava i la sensació era agradable.
Tenint en compte que la nostra velocitat no era superior als 60km/h, havíem de circular com a màxim per carreteres nacionals i sempre pel voral i clar quan va començar a caure la nit la cosa va empitjorar. En cap moment vam poder arribar a pensar el perillós que era conduir aquest cotxe per la Nacional-II, L'esclat dels tràilers avançant-nos un darrere l'altre ens desplaçava encara més cap al voral, a part de les bocinades, i altres coses més, dels camioners en veure que aquell "Tamagotchi" els feia frenar.

Archiu de audio

                                                                                
A l'altura de Saragossa la Guàrdia Civil ens va parar, però no van trobar gens que impedís que seguíssim circulant encara que fos un perill, o així és com ho veig jo. Donat el conflicte ens vam proposar fingir una avaria i cridar a una grua perquè ens traslladés més endavant, gairebé fins a Logronyo, encara que ens recomanaven que tornéssim per on havíem vingut .Tal era l'aclaparament que els vam fer cas i cridem a la grua, però el mecànic no va veure cap avaria i allí ens va deixar.
Amb una mica de valentia vam decidir continuar fins a trobar un hostal i relaxar-nos una estona.
A l'altura de Tudela vam parar i vam descansar fins a les sis del matí.
Vaig revisar el plànol i vaig decidir anar per carreres poc transitades, encara que el trajecte seria més llarg.
No vam poder tenir millor decisió. A partir d'aquest moment vam poder començar a gaudir del viatge, avançat fins i tot a algun tractor, la qual cosa ens donava més moral.
Quan vam pujar el port de l'Escudo, ens vam adonar que havia valgut la pena, un immens mar de núvols
cobria la vall i era alguna cosa meravellosa (encara que els operaris de la carretera "alucinavan" una mica en veure aquell cotxe per allí a dalt)
El següent punt del trajecte que m'impacto va ser Sant Vicent de la Barquera, un poble preciós i que canvia
del matí a la tarda.
També record amb respecte el barranc de la Hermida la seva entrada als Picos de Europa. El paisatge l'era
tot, el centre de la nostra atenció i ja no ho era el cotxe.
La veritat és que el cotxe va tornar a Barcelona en grua.

Mirador Picos de Europa

San Vicente de la Barquera